La fiera.

Company d'armes en dures batalles, contra molins, trens, mòmies i murs imaginaris. Grans proeses i grans records. 

Per sempre etern, t'estimo, adéu.

Núbols obscurs.

Corria en llibertat pel mig d'aquell congost,  espantat i viu. saltan de pedra en pedra esquivant esbarzers, núbols dolents i destins obligats. Seguia el meu instint, distanciant-me del mes tangible, nedant contracorrent un riu contaminat per mi. Rebel de la meva pròpia sang, enlluernat pels núbols de formes amenaçants.

Diari d'un viking.

Després de cridar amb totes les meves forces, instant avans de renunciar. Maleïda boira! cala fins el meu cor. Les veus que m'acompanyaven dessaparegueren junt amb el vent i el sol. Ara aquest viatge es a la deriva, sense estrelles, sense terra, només records.

Aquells segons.

Moviments buits, sense gracia, sempre pensats i controlats. Cansat de tanta distancia, cansat de no volar. Avorrit de tanta diplomàcia, enyorat de vertigen, d’emocions, salts impossibles. Cansat de trair-me.

La platja cada cop mes lluny, sento crits demanant que em deixi caure, que ja no arribaré, el fracàs esta en el diccionari i l’oblit també. Pensava estar convençut de lluitar pel que més estimo, l’instant, gran obsessió rovellada. Ara quan ja no veig platja, quan només sento una fredor mediocre, dubto de mi i el meu estimat instant.

Esperant, sense respirar, treballant només per robar al temps. Mirant-me en un mirall superficial que mostra colors i esperances. Reciclant un i altre cop cançons gastades que ja només fan plorar. Aquella abraçada, aquell sol, aquells segons. Sostingut per l’amistat, visquen anys robats, desafiant-lo sense casi ni respirar, fins quan?

Pispant espurnes.

Buscant la diversió, contemplant amb admiració. Jugant a ser bo, a ser rei, així trobo el meu desig simple, suau i rialler. Enamorant-me de la teva tristesa, de llàgrimes dolces i energia esgotada. Il·lusió per tu i els teus malsons, fugin sempre del passadís de parets grises. Respirant, contant els segons d'escalfor, d'amor contingut, de desig simple, suau i rialler.

Playa Colorada.

Se que tot es una diversió, un joc o una herència. M'agradaria utilitzar la senzillesa i no pertorbar-me en ambicions inútils. He vist sortir el sol just després de tornar a néixer i l'he vist a pondres als teus braços. La diferencia em fa molta por, però el sol es el mateix. Potser tindria que dedicar-me a cercar l'instant i renunciar a la tranquil·litat.

*fragment d'un mail

La lluna robada.

Aquelles tres llàgrimes pesaven molt, eren plenes de clarividència, sinó no les notaria encara. Mentre corrien obrin camí reflexaven la decadència dels oblidats, dels no bonics, dels que no existeixen. Caminant en mig de la nit, de terror contingut, passos de gent frustrada i cansada, imatges plenes de resclosit en el corredor sense fi, sense opcions de ser lliure, nomes de perdre la mirada. Realitats falsejades, no explicades, amagades, no viscudes? qui voldria accepta-ho sense pagar tres llàgrimes? Pesant en una balança marcada tots els meus desitjos de felicitat, intentant no descuidar-me de ser amable i tornar el canvi amb delicadesa.

Ara, sempre que em perdo busco refugi a l'ombra de la meva lluna robada.

Feedback

El gatet negre mira, sedueix i s'envà altre cop. Apareix caminant pels mateixos passos, els mateixos gestos, sempre lluny per carícies, sempre suau, sempre trist.

Pluja d'estels

Contemplant com brillen amb caricies i records, avui s'han reunit per celebrar el meu somriure.

Torna el fred.

Feia temps que no s'insinuava, quasi no recordava els seus colors, els seus capricis, les seves llàgrimes. Tants dies d'escalfor i somriures l'havien mig espantat. Per protegir-me, per recordar el nostre amor, torna per lluitar per mi.

Trencada i dolça.

L'escolto, trencada, delicada i fràgil però al mateix temps madura i extremadament intel·ligent. Em diu un -si!!, no li preocupa, perquè te el control que li dona la seva bellesa i enganyosa joventut. Potser cansada del mateix, s'agafa a mi, intueix que tinc el seu tresor, el meu tresor.

Angelet de plom.

Respirant suaument, acariciant lentament l'amistat, distraient els meus impulsos i els seus pensaments. Estimant bonics defectes, abraçant uns extrems de vegades incompresos. Aquest instant es el millor dels regals.

Raig de llum.

M'arriba travessant núvols i boires amb molta alegria. Escalfor semblant a la primavera, molt dolça i molt suau, sense por, sense ansietat, només sinceritat. Sento que em busca, em cuida i finalment m'acaricia. Juga, somia i riu molt aprop meu.

Volant en direcció contraria.

Pensant en antigues caigudes, sensacions que no vull recordar, alçades que em fa por tornar a contemplar. En no deixar caure tots els sacs de sorra d'aquest bonic globus, en que els corrents no s'emportin tot el que ara tinc. Tots aquests temors modifiquen la ruta, amb il·lusions contrariades, sacs barrejats de sorra i somnis buits, buscant caure suaument si no puc arribar a tu.

27, sol i lluna.

(Every breath your take - police) Esperant que tot sortís bé, la sort feia dies que em seguia d'aprop, només tenia que deixar passar els dies. Després la pluja va espatllar-ho tot i em va fer canviar el destí. Ara el viatge promet ser molt misteriós i bonic.

Mirant amunt.

Decidit, calmat i sense neguit, sense recordar el que deixes. Sense pensar en les conceqüències del fracàs, respirant pel teu desig. En uns segons només tu i el següent pas.

Esperit difús.

La vaig sentir per la radio, m'explicava que no podria tornar a lluitar per aquella societat tan llunyana que era també la nostra. Després de barallar-se en si mateixa li era molt difícil tornar a parlar. El silenci, la incomprensió i la falta de sensibilitat envers a casi tot era el que li feia més por. S'havia salvat si, però caminaria sempre distant del seu món.

Caiguda lliure després d'acariciar la lluna.

Era el reflex que per uns dies ha sortit a jugar amb ella. Em fa la feina mes difícil, la que ningú vol fer. Sempre tan dolç, valent, juganer, sense dubtes i molt bonic. Després ens barallem perquè em deixa sempre sol davant la lluna. Jo crec que seria com ell si no m'hagués perdut pel camí. L'admiro, l'estimo i el deixo fer, però no el puc seguir.

Mareig per viure.

Acabava de caure en aquelles rajoles, arronsat, asfixiat, sense aire i perden el cap. Pensant que no seria bo continuar insistint, dubtant de mi, creien haber-ho donat tot. Ell coixejava i mig conscient del meu estat em demana ajuda i perdó a la vegada. Jo orgullós de sentir el meu nom, d'estar vivint i no morin li accepto el relleu i busco aire per ser igual.

Desamors oblidats?

Em perdia buscant la manera d'enamorar-la i demostrar-li tot. M'agradava estar amb ella, m'agradava que estes per mi, em truques, em busques i em mimes, que no em deixes anar del tot, quina tortura. Tot nou per a mi, Valia la pena? Ho podia perdre tot, perquè tot i ella era el mateix, i al final res. Jo tenia que lluitar fins al final, era una necessitat, no podia pensar en res mes. Me l'estimava tan.

Em vaig perdre quan ja no tenia res i una flor em va abraçar, la seva frescor dolça. Varem mirar d'entendre'ns , jo vaig admirar la seva llibertat i ella suposo que la meva manera de suicidar-me. Tan diferents. Em vaig sentir millor en mig de les meves llàgrimes i el seu perfum.

*fragment d'un mail

Camins encrauats.

De vegades la vida sorprèn, aquella distancia que fa uns dies era insalvable, que fa uns anys només era una bonica il·lusió, ara de cop es redueix a quasi res. I aquest quasi es el problema, bonic problema.. Veig que per la majoria caminar en aquesta cresta els crea vertigen, veig que es sorprenen al veurem tan i tan de temps aguantant la respiració. Encara que sempre caic i em faig mal, he aconseguit notar l'escalfor. I al final un bonic record.

15 anys.

Respirar, riure, admirar, plorar, jugar, estimar, enamorar... va tocar desaparèixer. Ja sense por a res i perquè tenir-ne ja, quina pregunta mes idiota, no? Amb molta ràbia per les mil i una baralles, tancat en l'adolecent ferit que no oblidaria ni perdonaria, vaig despertar i no vaig plorar.

Felicitats elf. ja tens 15 anys.

Una bona remullada.

La pluja, vent i batecs. No era el millor moment per sentir batecs, però tampoc per parar. M'agrada mullar-me, m'agrada el vent, m'agrada sentir que puc. No m'agrada frenar-me.. Em paro, no puc mes, perquè? Si he tornat aprendre a respirar, si he tornat aprendre a caminar, i ara només puc córrer? Però que n'esperaves mes? Potser el que m'agradaria es aprendre a somiar.

La nit es per pensar.

Potser intentant despendrem de la part trista, de les llàgrimes, les abraçades i els records. Potser per no veure tants instants oblidats, potser per reflexar que la vida no seguia el camí fàcil i bonic, sinó el seu propi. Perqué sempre si entrava buscant el sol, un somni impossible. Per això vaig deixar l'anterior. I aquest es només per la nit.

http://elfbloc.blogspot.com