Per sempre etern, t'estimo, adéu.
dimecres, 26 de març del 2008
La fiera.
Company d'armes en dures batalles, contra molins, trens, mòmies i murs imaginaris. Grans proeses i grans records.
diumenge, 23 de març del 2008
Núbols obscurs.
Corria en llibertat pel mig d'aquell congost, espantat i viu. saltan de pedra en pedra esquivant esbarzers, núbols dolents i destins obligats. Seguia el meu instint, distanciant-me del mes tangible, nedant contracorrent un riu contaminat per mi. Rebel de la meva pròpia sang, enlluernat pels núbols de formes amenaçants.
dimecres, 12 de març del 2008
Diari d'un viking.
Després de cridar amb totes les meves forces, instant avans de renunciar. Maleïda boira! cala fins el meu cor. Les veus que m'acompanyaven dessaparegueren junt amb el vent i el sol. Ara aquest viatge es a la deriva, sense estrelles, sense terra, només records.
divendres, 7 de març del 2008
Aquells segons.
Moviments buits, sense gracia, sempre pensats i controlats. Cansat de tanta distancia, cansat de no volar. Avorrit de tanta diplomàcia, enyorat de vertigen, d’emocions, salts impossibles. Cansat de trair-me.
La platja cada cop mes lluny, sento crits demanant que em deixi caure, que ja no arribaré, el fracàs esta en el diccionari i l’oblit també. Pensava estar convençut de lluitar pel que més estimo, l’instant, gran obsessió rovellada. Ara quan ja no veig platja, quan només sento una fredor mediocre, dubto de mi i el meu estimat instant.
Esperant, sense respirar, treballant només per robar al temps. Mirant-me en un mirall superficial que mostra colors i esperances. Reciclant un i altre cop cançons gastades que ja només fan plorar. Aquella abraçada, aquell sol, aquells segons. Sostingut per l’amistat, visquen anys robats, desafiant-lo sense casi ni respirar, fins quan?
La platja cada cop mes lluny, sento crits demanant que em deixi caure, que ja no arribaré, el fracàs esta en el diccionari i l’oblit també. Pensava estar convençut de lluitar pel que més estimo, l’instant, gran obsessió rovellada. Ara quan ja no veig platja, quan només sento una fredor mediocre, dubto de mi i el meu estimat instant.
Esperant, sense respirar, treballant només per robar al temps. Mirant-me en un mirall superficial que mostra colors i esperances. Reciclant un i altre cop cançons gastades que ja només fan plorar. Aquella abraçada, aquell sol, aquells segons. Sostingut per l’amistat, visquen anys robats, desafiant-lo sense casi ni respirar, fins quan?
dilluns, 3 de març del 2008
Pispant espurnes.
Buscant la diversió, contemplant amb admiració. Jugant a ser bo, a ser rei, així trobo el meu desig simple, suau i rialler. Enamorant-me de la teva tristesa, de llàgrimes dolces i energia esgotada. Il·lusió per tu i els teus malsons, fugin sempre del passadís de parets grises. Respirant, contant els segons d'escalfor, d'amor contingut, de desig simple, suau i rialler.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)