15 anys.

Respirar, riure, admirar, plorar, jugar, estimar, enamorar... va tocar desaparèixer. Ja sense por a res i perquè tenir-ne ja, quina pregunta mes idiota, no? Amb molta ràbia per les mil i una baralles, tancat en l'adolecent ferit que no oblidaria ni perdonaria, vaig despertar i no vaig plorar.

Felicitats elf. ja tens 15 anys.

Una bona remullada.

La pluja, vent i batecs. No era el millor moment per sentir batecs, però tampoc per parar. M'agrada mullar-me, m'agrada el vent, m'agrada sentir que puc. No m'agrada frenar-me.. Em paro, no puc mes, perquè? Si he tornat aprendre a respirar, si he tornat aprendre a caminar, i ara només puc córrer? Però que n'esperaves mes? Potser el que m'agradaria es aprendre a somiar.

La nit es per pensar.

Potser intentant despendrem de la part trista, de les llàgrimes, les abraçades i els records. Potser per no veure tants instants oblidats, potser per reflexar que la vida no seguia el camí fàcil i bonic, sinó el seu propi. Perqué sempre si entrava buscant el sol, un somni impossible. Per això vaig deixar l'anterior. I aquest es només per la nit.

http://elfbloc.blogspot.com