La lluna robada.

Aquelles tres llàgrimes pesaven molt, eren plenes de clarividència, sinó no les notaria encara. Mentre corrien obrin camí reflexaven la decadència dels oblidats, dels no bonics, dels que no existeixen. Caminant en mig de la nit, de terror contingut, passos de gent frustrada i cansada, imatges plenes de resclosit en el corredor sense fi, sense opcions de ser lliure, nomes de perdre la mirada. Realitats falsejades, no explicades, amagades, no viscudes? qui voldria accepta-ho sense pagar tres llàgrimes? Pesant en una balança marcada tots els meus desitjos de felicitat, intentant no descuidar-me de ser amable i tornar el canvi amb delicadesa.

Ara, sempre que em perdo busco refugi a l'ombra de la meva lluna robada.