Moviments buits, sense gracia, sempre pensats i controlats. Cansat de tanta distancia, cansat de no volar. Avorrit de tanta diplomàcia, enyorat de vertigen, d’emocions, salts impossibles. Cansat de trair-me.
La platja cada cop mes lluny, sento crits demanant que em deixi caure, que ja no arribaré, el fracàs esta en el diccionari i l’oblit també. Pensava estar convençut de lluitar pel que més estimo, l’instant, gran obsessió rovellada. Ara quan ja no veig platja, quan només sento una fredor mediocre, dubto de mi i el meu estimat instant.
Esperant, sense respirar, treballant només per robar al temps. Mirant-me en un mirall superficial que mostra colors i esperances. Reciclant un i altre cop cançons gastades que ja només fan plorar. Aquella abraçada, aquell sol, aquells segons. Sostingut per l’amistat, visquen anys robats, desafiant-lo sense casi ni respirar, fins quan?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada